IBN AL-LABBĀNA
Au, censor! M'he tret la vergonya.
No em prive
de cabirol humà i de beure vi!
Què és la vida sinó amar un dolç cabirol,
esvelt i bru, i atraure els gots
de vi que semblen raigs de sol?
Pareix el vi, quan gira al got,
flama de foc
que la botella torça formant anell.
Dues coses estima el meu cor:
amb tendres conversar i beure vi
i en elles no escolte censor.
No! Jure pel coronat de glòria
que fa córrer els mars
amb el mar del seu regal i guarda les llars.
El rei al-Ma’mūn, que té tots els poders,
únic, sol, d'abundants qualitats.
Quantes lloances alça, quantes cuites aplaca!
Sa dreta fa ploure or pur sobre nosaltres,
després l'esquerra
treu la foscor de la pobresa amb pleniluni de riquesa.
Al seu nom hi ha presagi de conquesta i triomf;
omple de favors tota la gent del món.
Ha resultat en generositat inigualable,
el seu noble renom s'ha alçat i ha ocupat
tots els confins.
Àdhuc el canten els camellers de la caravana.
Es plany una jove perquè s'allunya l'amic.
El dia de la marxa plora de matí
a la riba de la mar i comença a dir:
[...]
A al-Ma’mūn de Toledo
Ana Labarta, Carmen Barceló, Josefina Veglison. València àrab en prosa i en vers. València: Universitat de València, 2011, pàg. 138
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada